La seguretat dels productes

El dret a la protecció de la salut i la seguretat de les persones és un dels pilars bàsics de les polítiques públiques de consum, juntament amb el dret a la informació i el dret a la protecció dels interessos econòmics dels consumidors.

 

La definició del producte segur: el concepte de risc admissible.

La normativa europea considera que un producte és segur quan, en condicions d’ús normals o raonablement previsibles, no presenti cap risc o presenti únicament els riscos mínims compatibles amb l’ús del producte i considerats admissibles, tenint en compte els elements següents:

  • Les característiques del producte, en particular la composició i l’envàs.
  • L’efecte que pot tenir sobre d’altres productes, quan raonablement es pugui preveure la utilització del primer juntament amb els segons.
  • La informació que acompanya el producte, en particular l’etiquetatge, les instruccions d’ús, els possibles avisos, les instruccions de muntatge i, si escau, d’instal•lació i de manteniment.
  • La presentació i publicitat del producte.
  • La categoria de consumidors als quals s’adreça el producte, tenint molt en compte els col•lectius especialment protegits com ara les persones grans i els infants.



A tal d’exemple, una planxa per a la roba és un producte que, en condicions normals d’utilització, presenta un risc que és inherent al seu propi ús: l’escalfament de la superfície metàl•lica. Això no vol dir que la planxa sigui insegura, ni molt menys. Per contra, una planxa pot patir deficiències de disseny o construcció que originin el sobreescalfament, el curtcircuit, l’electrocució o l’explosió que pot acabar donant lloc a danys en les persones o en la llar. En aquest cas, la planxa tindria la consideració de producte insegur ja que el risc que presenta es considera un risc inadmissible.


També a tall d’exemple, un producte químic desembussador per a les canonades del bany pot resultar insegur si el seu etiquetatge no informa adequadament de les precaucions i advertències d’ús, com ara les relatives a la manipulació, als equips de protecció individual que cal emprar o als efectes de la seva mescla amb d’altres substàncies com ara l’aigua. Això no vol dir que el desembussador en quant a la seva composició sigui insegur, sinó que esdevé insegur per l’omissió de determinada informació de caràcter essencial o per la introducció d’informació errònia, imprecisa o incomplerta.

 


La definició del producte insegur.

A sensu contrario d’allò que s’ha esmentat a l’apartat anterior, es considera que un producte és insegur quan, en condicions d’ús normals o raonablement previsibles, presenta determinats riscos que són del tot inadmissibles i incompatibles amb les exigències mínimes de seguretat. Aquest risc es considera inadmissible per a la societat i podrà donar lloc a l’entrada en funcionament dels mecanismes de limitació administrativa per detectar, informar i gestionar el risc, tot evitant que el producte es posi en circulació al mercat o, si ja s’ha distribuït, procedint a la seva retirada.

 


Els elements configuradors del risc.

Tot i que el risc, en ocasions, és inherent al propi producte, al seu ús, en determinades circumstàncies concorren alguns elements que provoquen conseqüències directes sobre el risc:

- L’agreujament del risc inicial
- El naixement del risc en un producte que, a priori, no n’ha de tenir.

Exemple: Un patinet per a nens pot tenir un risc que resulta inherent al seu propi ús que es pot donar quan el nen cau i pateix alguna lesió. Però si, a més, el patinet presenta unes parts punxants o tallants, el risc inicial s’agreuja i el producte es converteix en insegur.

Exemple: Un xumet per a nadons s’ha de considerar, en tots el sentits, un producte segur atesa la seva funcionalitat i el col•lectiu de destinataris que l’utilitza. En canvi, si el xumet presenta un risc de despreniment de la tetina com a conseqüència d’un mal disseny o d’una deficient construcció, es genera un risc d’asfíxia i, per tant, el xumet es converteix en un producte insegur.


Els elements configuradors del risc són aquells la presència dels quals o l’absència dels quals fa convertir el producte en insegur.

  • Les característiques del producte, com ara la seva composició o l’envàs poden determinar l’aparició del risc. Per exemple, un excés en plom en la composició del recobriment d’una joguina genera un risc molt elevat d’intoxicació en els nens.
  • L’efecte que pot tenir el producte quan s’utilitza, es barreja o entra en contacte amb d’altres productes, en els casos on raonablement es pugui preveure la utilització del primer juntament amb els segons, pot generar un risc per associació. L’exemple més evident és el producte químic de neteja que, en entrar en contacte amb altres productes o substàncies, genera gasos o explosió.
  • La informació que acompanya el producte, en particular l’etiquetatge, les instruccions d’ús, les advertències, les instruccions de muntatge, instal•lació i manteniment, podran generar un risc quan aquests elements informatius siguin erronis o insuficients. Unes instruccions errònies o simplement, l’absència d’instruccions, pot comportar un risc que, d’haver existit unes instruccions adequades s’hauria evitat. Per exemple, imaginem un radiador elèctric per al seu ús domèstic que no indica que ha de posar-se en funcionament lluny de qualsevol element fàcilment inflamable. L’absència d’aquesta informació genera un risc per omissió.
  • La presentació i publicitat del producte, és a dir, la forma amb la qual es mostra el producte al públic en general, pot generar un ús inadequat i, convertir per tant, el producte en perillós. Imaginem, per exemple, un anunci a la televisió que mostra un nen que es troba a l’aigua a la platja pujat damunt d’un flotador sense la vigilància de cap persona adulta. Aquesta conducta, contrària no tan sols als principis més elementals de diligència, sinó també a les condicions d’ús d’aquests productes, pot generar un risc d’ofegament per als nens que imitin la conducta de l’anunci.
  • La categoria de consumidors als quals s’adreça el producte, amb especial atenció als col•lectius especialment protegits com ara les persones grans i els infants, és un altre factor determinant de l’aparició del risc en la utilització de determinats productes per determinades persones especials.

 

 

La presumpció de seguretat.

La normativa que regula les condicions de seguretat dels productes estableix una presumpció per la qual es considera que, a priori, un producte és segur quan es donen algunes circumstàncies relacionades amb la seva fabricació i amb la seva adequació a les normes de qualitat. Aquesta presumpció admet prova en sentit contrari, és a dir, es tracta d’allò que jurídicament es coneix com a presumpció iuris tantum. La realitat demostrarà que, en ocasions, determinats productes, poden resultar insegurs.

En tot cas, la norma considera que un producte és segur quan es dóna alguna de les circumstàncies següents:

  • Quan el producte s’ha fabricat d’acord amb tota la normativa d’obligat compliment a Espanya en matèria de seguretat i salut que li resulti aplicable.
  • Quan el producte compleix les normes derivades de la transposició d’una norma europea harmonitzada a l’ordenament jurídic intern estatal.
  • En aquells casos on determinats productes no disposin de normes de qualitat o seguretat pròpies, o en aquells casos en què la normativa vigent aplicable als productes no pugui cobrir amb certesa els riscos previsibles o imprevisibles derivats de l’ús d’un producte, els fabricants hauran de tenir en compte els següents criteris:

 

  • Les normes tècniques nacionals que siguin transposició de normes europees no harmonitzades.
  • Les normes UNE que contenen especificacions tècniques que afecten la qualitat i la seguretat dels productes.
  • Les recomanacions de la Comissió Europea que estableixen determinades directrius sobre l’avaluació de la seguretat dels productes.
  • Els codis de bones pràctiques vigents als diferents sectors d’activitat econòmica.
  • L'estat del coneixement de la ciència i de la tècnica just en el moment de la fabricació del producte.

 

 

La presumpció d’inseguretat.

De la mateixa forma que la normativa s’encarrega d’establir una sèrie de factors determinants de la seguretat o que, en qualsevol cas, la presència dels quals fa presumir que el producte és segur, també s’encarrega d’establir altres factors la presència dels quals fa presumir que el producte és insegur. Evidentment, aquesta presumpció és iuris tantum, és a dir, que admet prova en contra.

Així, es considera que un producte és insegur quan es dóna alguna de les circumstàncies següents:

  • Quan el producte o les instal•lacions on es fabrica no tinguin les autoritzacions administratives o no hagin superat els controls administratius preventius establerts amb la finalitat de protegir la salut i la seguretat dels consumidors. En particular es considera que un producte és insegur quan, tot i ser una obligació, el producte hagi estat posat al mercat sense la declaració de conformitat CE, el marcatge CE o qualsevol altra marca de seguretat obligatòria.
  • Quan en el producte no constin les dades mínimes que permetin identificar el productor.
  • Quan un producte pertanyi a la mateixa gamma, lot o remesa de productes ja declarats insegurs amb anterioritat.

 

Els agents econòmics responsables en matèria de seguretat de productes: els garants del deure de comercialitzar únicament productes segurs.

La normativa vigent en matèria de seguretat de productes diversifica el deure general comercialitzar productes únicament segurs implicant tots aquells agents que integren la cadena de comercialització al mercat. Així, el deure general de comercialitzar productes que siguin segurs abasta els fabricants, els representants dels fabricants a l’Estat espanyol, els importadors, els distribuïdors i, també, els venedors finals. Es tracta, per tant, d’un sistema basat en la co-responsabilitat de tots aquells que participen en la comercialització de productes insegurs. La norma considera que tot aquell que participa com a productor o distribuïdor en la cadena de comercialització d’un producte ha de responsabilitzar-se, en la part que legalment li sigui exigible, del deure de vigilància pel que fa a la seguretat dels productes que comercialitza.

 

Els productors.

La norma considera els productors responsables del deure de posar en circulació productes que siguin segurs:

  • El fabricant d’un producte quan estigui establert a la Unió Europea. També es considera fabricant qualsevol persona que es presenti com a tal i que posi el seu nom, la marca o qualsevol altre signe distintiu al producte.
  • El representant del fabricant quan no estigui establert a la Unió Europea o, si no hi ha cap representant, l’importador del producte al mercat interior.
  • Els altres professionals de la cadena de comercialització, en la mesura en què les seves activitats poden afectar les característiques de seguretat del producte.

 

 

Els deures dels productors.

Els productors del mercat tenen una sèrie d’obligacions pel que fa a la comercialització de productes.

  • Els productors han de posar en circulació al mercat únicament productes segurs.
  • Els productors han d’informar els consumidors en general dels riscos que no siguin immediatament perceptibles sense els avisos previs adequats i que puguin derivar d’un ús normal o previsible del producte, atesa la seva naturalesa, les condicions de duració i les persones a les quals va destinat. Per exemple, advertir que, en condicions de funcionament, la superfície de la planxa crema i que, per tant, el consumidor s’ha d’abstenir de tocar-la.
  • Dins dels límits de les seves activitats i en funció de les característiques dels productes els productors hauran d’adoptar les mesures següents:


o Els productors han d’estar contínuament informats dels possibles riscos que pugui presentar la utilització del producte, i hauran d’informar d’aquests riscos els distribuïdors que comercialitzin els seus productes.

o En el moment en què hi hagin indicis raonables del fet que es poden localitzar al mercat productes que presenten riscos per als consumidors, que siguin incompatibles amb el deure general de seguretat, han d’adoptar de forma voluntària totes les mesures oportunes per evitar-los. Les mesures d’actuació voluntària que han d’adoptar els productors quan tinguin indicis que han comercialitzat un producte perillós són les següents:

  • informar dels riscos als consumidors
  • procedir a la retirada de productes del mercat
  • recuperar els productes dels consumidors
  • informar del risc i de les actuacions adoptades l’Administració competent en matèria de consum, control, vigilància o disciplina de mercat.


o Als efectes de garantir una correcta localització al mercat de partides o lots de productes perillosos, els productors han d’indicar en el producte o en l’envàs les dades i la referència l’article o el lot de fabricació.
o Amb l’objectiu d’optimitzar una eventual retirada del mercat d’un producte declarat perillós, els productors hauran de conservar aquestes dades durant 3 anys. Pel que fa als productes que tinguin una vida útil expressada en la seva data de caducitat o data de consum preferent, aquest termini es pot reduir a 1 any a partir de la finalització del període de vida útil.

 


Els distribuïdors.

La normativa considera que és distribuïdor qualsevol professional de la cadena de comercialització, sempre que la seva activat no afecti les característiques de seguretat dels productes.

 

Els deures dels distribuïdors.

Els distribuïdors dels productes al mercat no resten exempts del deure de comercialitzar productes únicament segurs i, aquest també, tenen una sèrie d’obligacions pel que fa a la comercialització de productes.

 

  • Els distribuïdors tenen l’obligació legal de distribuir productes segurs.
  • Han d’actuar amb diligència durant l'emmagatzematge, el transport i l’exposició dels productes.
  • També han de participar en les activitats de vigilància en la comercialització de productes, portant a terme, de forma molt especial, les conductes següents:


o Informar els òrgans administratius competents en matèria de consum, control, vigilància o disciplina de mercat i també els productors de tots els riscos dels quals en tinguin coneixement.
o Disposar, durant com a mínim 3 anys comptats a partir del moment en que s’exhaureixi la comercialització del producte, de tota la documentació identificativa per conèixer el seu origen exacte. Es tracta de tota la documentació que permeti identificar els proveïdors i, en cas de no ser minoristes, caldrà identificar el destí que s’hagués donat a la mercaderia.
o Prestar col•laboració i assistència actives en totes les actuacions que emprenguin els productors i les Administracions competents per evitar aquests riscos.

 

 

Els deures dels productors i dels distribuïdors.

En el moment en què queda acreditat que els productors o distribuïdors han posat al mercat productes insegurs, la llei els imposa uns deures estrictes de vigilància o autocontrol:

  • Comunicar els fets a l’Administració Pública competent en matèria de consum, control, vigilància o disciplina de mercat. La comunicació que identifiqui el risc dels productes que hagin comercialitzat haurà de contenir, almenys, les dades següents:

    - Les dades que permetin identificar amb precisió el producte o lot de productes.

             - La descripció completa del risc.

             - L'informació disponible per a localitzar el producte al mercat.

             - La descripció de l’actuació iniciada per a prevenir el risc.

  • Mantenir controlats els productes sotmesos a mesures restrictives per part de l’Administració Pública, com ara les immobilitzacions o les prohibicions de comercialització, fins que l’òrgan administratiu competent determini la destinació final de la mercaderia.
  • Col•laborar amb l’Administració Pública en les actuacions que es portin a terme per evitar els riscos. En particular, han de facilitar tota la informació i documentació que els sigui requerida en el curs d’un procediment administratiu d’inspecció o sancionador, inclosa tota aquella informació protegida pel secret comercial o industrial.
  • Evitar que els productes declarats com a insegurs a la Unió Europea siguin comercialitzats a tercers països.

  

 

Les mesures correctores que han d’adoptar els productors i els distribuïdors.

Els productors i els distribuïdors tenen l’obligació d’adoptar totes aquelles mesures correctores adequades per tal d’evitar els riscos que presenti un producte.

Com a mesures correctores dels productors i dels distribuïdors es poden esmentar les següents :

  • El deure d’informar els consumidors dels riscos detectats als productes que comercialitzen, per qualsevol mitjà de comunicació fefaent, fins i tot a través d’anuncis d’advertiment en empresa escrita.
  • La retirada voluntària de productes perillosos del mercat.
  • La recuperació dels productes de mans dels consumidors.
  • La reparació o modificació del producte quan tècnicament sigui possible o quan econòmicament sigui viable.

 


La xarxa d’alerta en matèria de productes perillosos.

La Unió Europea ha creat diversos mecanismes de detecció, gestió, comunicació i eliminació del risc en la comercialització de productes en els Estats membres.

  • El sistema estatal d’intercanvi ràpid d’informació (SIRI) en forma de xarxa d’alerta.
  • El sistema europeu d’alerta (RAPEX).



Els mecanismes administratius tenen la finalitat de facilitar i intercanviar informació sobre les actuacions realitzades i les mesures adoptades per les diferents Administracions Públiques de consum en cas de detecció de productes amb risc greu i immediat per als consumidors.

A nivell de l’Estat espanyol, quan es detecta al mercat la presència d’un producte insegur o perillós, els òrgans administratius competents en matèria de consum a les Comunitats Autònomes informen el Ministerio de Sanidad y Consumo, a través de l’lnstituto Nacional del Consumo que exerceix funcions de coordinació interadministrativa. Aquest últim organisme assumeix les funcions de comunicació del risc a la resta de Comunitats Autònomes que s’hagin pogut veure afectades per la comercialització del producte en qüestió.

Aquest sistema de comunicació es coneix com a xarxa d’alerta, i no té altra finalitat que la de transmetre qualsevol informació relativa a l’existència d’un risc greu, inadmissible i immediat per a la població en general derivat de la presència al mercat de productes perillosos.


La informació que han de subministrar les Administracions competents en matèria de consum, especialment a nivell autonòmic, és la següent:

  • Informació que permeti identificar el producte.
  • Informació del productor i del distribuïdor del producte.
  • Informació sobre les cadenes de comercialització i distribució del producte a les comunitats autònomes o països de destí.
  • Descripció del risc detectat.
  • Informació dels resultats continguts en butlletins analítics que derivin de les proves o anàlisi d’avaluació del risc.
  • Totes les mesures de reacció adoptades tant pels propis productors o distribuïdors com per la pròpia Administració Pública per fer front al risc.
  • Informació dels requeriments administratius efectuats als productors o distribuïdors, sempre que incloguin una recomanació sobre la forma de corregir l’incompliment que hagi ocasionat el risc greu.
  • Les actuacions voluntàries que hagin portat a terme els distribuïdors i productors.

 


Les mesures de reacció que pot adoptar l’Administració Pública.

Sens perjudici del deure general de l’Administració Pública de portar a terme d’ofici les tasques de control o vigilància de mercat amb l’objectiu de detectar i retirar els productes perillosos, els òrgans competents en matèria de consum, especialment els de disciplina de mercat, poden adoptar determinades mesures.

Les mesures de les Administracions Públiques en matèria de control de la comercialització de productes perillosos es poden agrupar en tres categories:

- mesures precautòries
- mesures cautelars
- mesures executives

 

1) Mesures precautòries o de precaució:

Les mesures de precaució que pot adoptar l’Administració competent en matèria de control de mercat, especialment a través dels serveis d’inspecció, són les següents:

  • Fer verificacions de la seguretat dels productes: es poden executar d’ofici campanyes d’inspecció de determinats sectors o productes
  • Exigir tota la informació i documentació necessària a tots aquells que hagin intervingut en el procés de comercialització d’un producte.
  • Recollir mostres de productes per a analitzar-los en laboratoris oficials.
  • Fer advertiments o requeriments d’adequació normativa als productors i distribuïdors atorgant, si escau, un termini per corregir els defectes lleus que siguin tècnicament esmenables.

 

2) Mesures cautelars o temporals:

Es tracta de mesures que s’adopten a mode de cautela, per acord motivat o decisió motivada de l’òrgan competent, amb un caràcter absolutament temporal en tant en quan s’estigui avaluant el risc, completament proporcionals, durant el mínim temps possible, sense causar danys de difícil o impossible reparació i que hauran de ser aixecades en virtut de circumstàncies que així ho motivin.

Les mesures adoptades han de ser congruents al nivell de risc detectat i han de tenir com a únic objectiu el de garantir amb la màxima eficàcia i immediatesa la salut i la seguretat dels consumidors.

• Prohibició temporal de la comercialització dels productes presumptament perillosos.

L’Administració Pública pot prohibir durant un període de temps la posada al mercat de tots els productes que hagin estat declarats com a insegurs. En ocasions, el risc que presenta el producte es pot evitar portant a terme modificacions materials. L’aixecament de la prohibició de comercialització s’acordarà quan el responsable hagi acreditat que el producte s’ha adaptat a la normativa, amb butlletins analítics o declaracions de conformitat de laboratoris acreditats. En tot cas, quan un producte hagi estat modificat per a adequar-lo a la normativa de seguretat, haurà d’incorporar algun element de diferenciació que el permeti identificar dels insegurs.

• Immobilització cautelar de la mercaderia presumptament perillosa.

L’Administració Pública, quan detecti la presència al mercat de productes amb indicis evidents de risc per a la seguretat i la salut dels consumidors, pot adoptar la decisió provisional de procedir a la seva immobilització en el punt de venda o producció. L’objectiu és evitar que la mercaderia sigui comercialitzada i acabi arribant a mans dels consumidors. La mesura es mantindrà, si escau, fins que s’acabi comprovant la seguretat de les mercaderies, moment en el qual es procedirà a la seva destrucció si són perilloses o al seu aixecament si són segures.

Els indicis que poden donar peu a la mesura cautelar són la comprovació del producte en el mateix punt de venda per part dels agents d’inspecció de consum, l’existència d’un butlletí analític emès per un laboratori oficial, el fet que l’article pertanyi a algun lot o model declarat perillós, etc. La mesura cautelar s’ha d’adoptar en el curs d’un procediment administratiu o bé, en el cas que s’adopti d’ofici per un inspector en l’exercici de funcions d’agent de l’autoritat, s’haurà de confirmar per l’autoritat competent. En tot cas, en la mesura que la immobilització cautelar de mercaderia afecta els interessos econòmics del comerciant, s’ha de respectar el tràmit d’audiència de les persones interessades.


• Retirada del mercat del producte insegur quan s’ha posat al mercat.

L’Administració Pública pot adoptar la mesura consistent en retirar l’article del mercat tot recercant els integrants de la cadena de comercialització i requerint-los per tal que procedeixin a la devolució del producte al seu subministrador fins arribar al responsable de la seva introducció al mercat.


• Recuperació del producte entre les persones consumidores que l’hagin adquirit.

L’Administració Pública pot requerir les empreses i comerciants responsables de la comercialització per tal que portin a terme les comunicacions necessàries a fi d’advertir la població en general i els compradors en particular del dret a retornar un producte perillós i exigir l’abonament de l’import pagat en el seu dia.

 

3) Mesures executives:

Les mesures executives poden ser independents o accessòries a una resolució administrativa de tipus sancionador en la qual s’imposi una multa al responsable o responsables de la comercialització de productes que hagin estat declarats perillosos per resolució ferma.

• El comís de la mercaderia perillosa.

El comís de la mercaderia és l’acte d’apropiació de la mercaderia per part de l’Administració Pública en nom de l’interès general, amb la finalitat que aquesta no arribi a la població i acabi causant danys en els béns o lesions en les persones.

• La destrucció de la mercaderia perillosa.

La destrucció de la mercaderia s’ha de fer en les condicions adequades de respecte al medi ambient pel que fa a la generació de residus. L’objectiu és deixar la mercaderia en un estat que sigui inviable la seva comercialització al mercat.

 

 

PREGUNTES FREQÜENTS

Pregunta: Com es pot saber quan un producte és segur?
Resposta: Tot i que el consumidor no podrà tenir mai la certesa que un producte sigui segur, sí que existeixen alguns elements que poden ajudar a orientar la compra. Cal parar atenció al punt venda on volem adquirir el producte i saber que determinats productes s’han d’adquirir en establiments especialitzats (com per exemple els productes de puericultura). Cal parar atenció a l’existència d’unes instruccions d’ús, instal•lació i manteniment redactades amb idioma oficial. Cal prestar atenció a l’etiquetatge i al marcat del producte (com per exemple el marcatge CE en joguines). I finalment cal observar el disseny, construcció o estructura d’allò que es vol comprar (com per exemple la presència d’elements fàcilment trencables en una joguina que puguin generar peces petites).

Pregunta: El marca CE en una joguina indica en tot cas que aquesta és segura?
Resposta: El marcatge CE és un dels requisits preceptius de la comercialització i etiquetatge de les joguines. Això no vol dir en absolut que tota joguina que porti el marcat CE sigui segura. Tan sols es tracta d’una presumpció de seguretat, que deriva del fet que la joguina ha passat uns test de qualitat i seguretat. Al mercat, però, existeixen joguines que porten el marcat CE però que no han passat els esmentats controls i que, per tant, poden resultar insegures.

Pregunta: Què ha de fer un consumidor quan descobreix un producte perillós al mercat?
Resposta: 1. Si no ha comprat el producte, cal denunciar els fets davant l’Administració Pública competent en matèria de consum, com ara l’Agència Catalana del Consum, una OMIC o una OCIC, o davant d’una associació de consumidors. Cal identificar el producte, la marca, el lot, la botiga on s’ha detectat, el risc que presenta. 2. Si ha comprat el producte també cal denunciar els fets, però a més, s’ha de retornar al venedor i demanar que s’aboni l’import pagat. 3. Si s’ha comprat el producte i, a més, s’ha patit un accident que ha provocat lesions personals o danys en la propietat, cal denunciar els fets en via judicial, si escau.

 

 

NORMATIVA

Reial decret 330/2008, de 29 de febrer, pel qual s’adopten les mesures de control a la importació de determinats productes respecte de les normes aplicables en matèria de seguretat dels productes.

Reial Decret 1801/2003, de 26 de desembre, de seguretat general dels productes.

Reial decret 204/1995, de 10 de febrer, pel qual es modifiquen les normes de seguretat de les joguines, aprovades pel Reial decret 880/1990, de 29 de juny.

Reial decret 880/1990, de 29 de juny, pel qual s’aproven les normes de seguretat de les joguines.

Reial decret 820/1990, de 22 de juny, pel qual es prohibeix la fabricació i comercialització dels productes d'aparença enganyosa que posin en perill la salut o seguretat dels consumidors.